L'enemic a casa

Si alguna cosa ha estat present al nostre país durant l'últim segle, és la precària condició nacional dels valencians. Des de la Renaixença fins als nostres dies, el País Valencià, com diu Francesc de Paula Burguera, ha perdut les tres ocasions que s'han presentat per recuperar i aprofundir en la nostra identitat: la mateixa Renaixença, la II República i la Transició democràtica. I tal i com diu Joan Francesc Mira, el gran problema sempre l'hem tingut a casa. Des de Teodor Llorente fins a Eduardo Zaplana, passant per Blasco Ibáñez o Emilio Attard. Canibalisme cultural. Xovinisme espanyol intrínsec a la gran majoria dels valencians que, tal i com s'ha vist al llarg dels últims segles, mostra un especial desinterès per les petites cultures. Tranquils, açò no és solament simptomàtic d'Espanya: totes les antigues potències colonials solament s'ocupen d'elles sense prestar el mínim interés pels altres pobles. Holanda, França, Portugal o Anglaterra són altres casos dignes d'estudiar. Espanyols, no esteu sols.

Solament es recorda la valenciania (que no pas el valencianisme o el pancatalanisme) quan sona l'himne, quan juga el València (ara amb més raó, que és de tots) i quan es topa amb un català, contra els que pareix ser que alguns han iniciat una croada al més pur estil antisionista. Ens seguim vanagloriant del sentiment valencià de Blasco Ibáñez, el mateix que acceptava al seu periòdic que: 

¿Acaso ha tenido Valencia historia propia que haya delineado su personalidad con caracteres imborrables a través del tiempo? [...] Ni historia, ni literatura, ni llengua, ni nada. (1)

El País Valencià i el Síndrome d'Estocolm que ens caracteritza des fa ja (massa) segles no ha perdut la seua essència. O si? Els reptes del segle XXI se'ns plantegen a nosaltres. Solament a nosaltres. Actuem amb conseqüència i replantegem-nos que igual, l'enemic el tenim a casa. Igual, fins i tot, som nosaltres.

(1): Diari El Pueblo, n. 5.485, 18 de juny, 1907.

Obres a destacar:
BURGUERA, Francesc de P.: És més senzill encara: Digueu-li Espanya.

MIRA, Joan Francesc: Europeus. Retrat en setanta imatges.

CUCÓ, Alfons: Sobre la ideologia blasquista.

La carrincloneria patriòtica dels valencians

L'altre dia uns amics em convidaren a una presentació fallera. En aquesta, després del sainet i de l'exaltació, sonà l'Himne Regional Valencià. Cert és que mai li he tingut cap estima considerable, un cant creat a l'any 1909 per celebrar l'Exposició Regional Valenciana i exaltar diferents figures, però mai amb la idea de convertir-se en la nostra senyal d'identitat. Entre aquestes figures destacades, el rei Alfons XIII i Teodor Llorente (a qui literalment el coronaren). Acordem el lector i jo que no estem parlant doncs dels dos màxims defensors de la cultura valenciana. Els seus creadors, José Serrano com a compositor i Maximiliano Thous com a lletrista, passaren la prova de foc davant el monarca qui, emocionat de que el poble valencià ofrenara noves glòries a Espanya (i més en un moment de necessitats nacionals com era el problema d'Àfrica), va demanar que es repetira. Els valencians començàvem a reafirmar la nostra existència, a ser esclaus de les nostres pròpies paraules. 

Al 1925, en una necessitat imperiosa (mai millor dit) de reafirmar la pàtria dels valencians (l'espanyola) i la de la resta dels ciutadans, l'Himne Regional, nascut per a un esdeveniment concret, que tenia una durada concreta a la zona de l'Alameda de València, es convertí per voluntat de la classe alta valenciana en Himne de la Regió, no sense enfrontaments amb un nou nacionalisme valencià que començava a prendre forma i inclús amb Primo de Rivera, qui prohibí que la gent s'alçara per cantar-lo i institucionalitzà la idea de que precedira a l'himne estatal (que no seria massa provocador?). I així han anat passant els anys fins arribar  el passat dissabte, quan tota una gentada s'alçà de les cadires i començà a cantar a cor a favor de la glòria a la pàtria. 

Hauré de reconèixer ací que, mentre sonava l'Himne, jo també estava de peu, sí, és cert. 

Recolzat a la barra, fent-me una cervesa i obviant tan trista estampa. 

Foto: Tomás Trenor, president de l'Ateneu Mercantil de València. Màxim impulsor de l'Exposició Regional Valenciana de 1909.

Bibliografia: PÉREZ MORAGÓN, Francesc. Himnes i Paraules. Misèries de la Transició Valenciana, Ed. Afers, Catarroja, 2010.

Què és lletra21?

Aquest blog naix amb l'objectiu de ser un espai plural, dedicat a la divulgació històrica i de caràcter comunicatiu, intentant fer referència al País Valencià i/o la seua gent, posant l'èmfasi a la nostra història més recent, tot i que tenint en compte la trajectòria del territori a través dels segles. Al mateix temps, el que es pretén és tractar l'actualitat que ens envolta.

En aquest blog també podrem trobar mencions als autors i obres a destacar per dur a terme una anàlisi rigorosa dels temes ací tractats, així com diferents enllaços interessants per saber-ne més. El racó de Lletra21 parla del nostre present, però també de la nostra història: d'aquella coneguda però també d'aquella oblidada. Parla de la història del país, però també la dels individus que el formen, de les accions que el desenvolupen i dels esdeveniments que en ell ocorren. Lletra21 és el nexe entre l'ahir i l'avui. 

És ara quan aquest racó pren forma i comença a funcionar de la mà de tots aquells interessats en participar. Benvigut/a

Lletra21