14 de gener de 2013

La carrincloneria patriòtica dels valencians

L'altre dia uns amics em convidaren a una presentació fallera. En aquesta, després del sainet i de l'exaltació, sonà l'Himne Regional Valencià. Cert és que mai li he tingut cap estima considerable, un cant creat a l'any 1909 per celebrar l'Exposició Regional Valenciana i exaltar diferents figures, però mai amb la idea de convertir-se en la nostra senyal d'identitat. Entre aquestes figures destacades, el rei Alfons XIII i Teodor Llorente (a qui literalment el coronaren). Acordem el lector i jo que no estem parlant doncs dels dos màxims defensors de la cultura valenciana. Els seus creadors, José Serrano com a compositor i Maximiliano Thous com a lletrista, passaren la prova de foc davant el monarca qui, emocionat de que el poble valencià ofrenara noves glòries a Espanya (i més en un moment de necessitats nacionals com era el problema d'Àfrica), va demanar que es repetira. Els valencians començàvem a reafirmar la nostra existència, a ser esclaus de les nostres pròpies paraules. 
Al 1925, en una necessitat imperiosa (mai millor dit) de reafirmar la pàtria dels valencians (l'espanyola) i la de la resta dels ciutadans, l'Himne Regional, nascut per a un esdeveniment concret, que tenia una durada concreta a la zona de l'Alameda de València, es convertí per voluntat de la classe alta valenciana en Himne de la Regió, no sense enfrontaments amb un nou nacionalisme valencià que començava a prendre forma i inclús amb Primo de Rivera, qui prohibí que la gent s'alçara per cantar-lo i institucionalitzà la idea de que precedira a l'himne estatal (que no seria massa provocador?). I així han anat passant els anys fins arribar  el passat dissabte, quan tota una gentada s'alçà de les cadires i començà a cantar a cor a favor de la glòria a la pàtria. 
Hauré de reconèixer ací que, mentre sonava l'Himne, jo també estava de peu, sí, és cert. 
Recolzat a la barra, fent-me una cervesa i obviant tan trista estampa. 

Foto: Tomás Trenor, president de l'Ateneu Mercantil de València. Màxim impulsor de l'Exposició Regional Valenciana de 1909.

Bibliografia: PÉREZ MORAGÓN, Francesc. Himnes i Paraules. Misèries de la Transició Valenciana, Ed. Afers, Catarroja, 2010.


2 comentaris:

  1. Els catalans som complicats, però els valencians ens guanyeu. Aquesta duplicitat que ens han posat dins el cap al final ens fa parar bojos. Però a València molta gent té el cap això de 'regió', i a Catalunya la cosa ha canviat una mica. I què més voldríem que canviar el nostre himne, però de moment encara ens queden cadenes que segar.

    ResponSuprimeix
  2. Molt bon article. I molt necessari.

    ResponSuprimeix