Solament es recorda la valenciania (que no pas el valencianisme o el pancatalanisme) quan sona l'himne, quan juga el València (ara amb més raó, que és de tots) i quan es topa amb un català, contra els que pareix ser que alguns han iniciat una croada al més pur estil antisionista. Ens seguim vanagloriant del sentiment valencià de Blasco Ibáñez, el mateix que acceptava al seu periòdic que:
¿Acaso ha tenido Valencia historia propia que haya delineado su personalidad con caracteres imborrables a través del tiempo? [...] Ni historia, ni literatura, ni llengua, ni nada. (1)
El País Valencià i el Síndrome d'Estocolm que ens caracteritza des fa ja (massa) segles no ha perdut la seua essència. O si? Els reptes del segle XXI se'ns plantegen a nosaltres. Solament a nosaltres. Actuem amb conseqüència i replantegem-nos que igual, l'enemic el tenim a casa. Igual, fins i tot, som nosaltres.
(1): Diari El Pueblo, n. 5.485, 18 de juny, 1907.
Obres a destacar:
BURGUERA, Francesc de P.: És més senzill encara: Digueu-li Espanya.
BURGUERA, Francesc de P.: És més senzill encara: Digueu-li Espanya.
MIRA, Joan Francesc: Europeus. Retrat en setanta imatges.
CUCÓ, Alfons: Sobre la ideologia blasquista.
Des de la meva posició de català que us veu des de fora, sempre he tingut la impressió que l'enemic el teniu a casa mateix. Tinc la sort de relacionar-me, via blogs sobretot, amb gent que té idees semblants a les que jo puc tenir, però a gran escala em sembla que el sentiment valencià és força inexistent. El mateix poble es fa boicot a ell mateix per matar tot el que s'escapi de l'espanyolisme, igual que passa a les illes, i així és molt difícil avançar. Avançar cap a una llengua i una cultura vives i potents. Però és clar, si no hi ha interès, al contrari, si hi ha interès en imposar la llengua i cultura espanyola, no es donarà gens de peixet a les minories.
ResponElimina